Quan parlem del que haurien de fer els països àrabs (islàmics) revoltats, els recomanem i pensem que haurien d'anar cap a la democràcia. Em sembla que ens equivoquem, perquè aquesta (la democràcia) no ens ha anat gaire bé ni tan sols a nosaltres.
La democràcia no ens ha anat gaire bé i d'això en tenim prou experiència els països com el nostre, en els quals les diferències entre rics i pobres han augmentat molt i on hem magnificat unes noves divinitats a les quals els oferim víctimes i gran afluència com són el menjar (mireu com proliferen i augmenten els enlairaments dels cuiners i com reben tota mena de lloances per part dels mitjans); l'esport, sobre tot el futbol (mireu com ens fan combregar d'aquest esport a totes hores i com s'omplen els estadis i es paguen barbaritats per poder-los veure); i els grans festivals (mireu la quantitat de gent que agrupen i les costosíssimes gales per premiar els que són considerats millors amb unes exuberàncies de vestimentes que ofenen els que no es poden vestir). Tot això en plena democràcia. Aquest és el model que demanem que copiïn els països que fugen de les dictadures?
Alguna cosa falla molt perquè la mateixa església, que és propagadora de l'Evangeli, no sembla que en vulgui ésser seguidora en la seva organització externa, la que es veu, vull dir. Encara que no és veritat que bisbes i altres jerarques guanyin molts diners ni tampoc que el Vaticà s'enriqueixi, ja que és, en molt, l'estat que dóna grans (molt grans) quantitats d'ajuda als països del Tercer Món, el cert és que la seva estructura externa, el que es veu, sembla que estigui protagonitzant un retorn a l'Edat Mitjana en l'apariència de sumptuositat i en l'organització piramidal. Sembla que el papa sigui a dalt de tot (quan hi ha d'haver Jesucrist) i que els fidels siguin a baix (quan ells són "els comensals de la taula").
Per tant no tenim models gaire visibles per oferir als països islàmics que es revolten contra els seus dictadors tremendament enriquits.
La seva religió (l'Islam) tan vertical, propicia que venerin els seus governants com si fossin divinitats i aquests, sense cap mena de control, s'apoderen del poble. I això els ha passat més quan són governants que han sortit d'unes urnes aparents que quan provenen d'una reialesa històrica. Per tant, les eleccions no han estat bones per a ells.
La nostra religió (per ells tots som cristians) que, des de l'Evangeli, hauria de donar valor a cada una de les persones, sobre tot dels més petits (Mt 18,1-6) i hauria de convertir-nos en contemplatius del Pare del cel que vol la vida de cada un dels més insignificants (Mt 18,10) no dóna aquesta imatge per les divinitzacions de què he parlat del menjar, de l'esport i dels festivals; ni tampoc per l'estructura de l'església jeràrquica que aparenta que tinguin més valor el papa i els bisbes que cadascun dels fidels, ja que hem confós la fe amb l'afiliació a l'estructura de l'església de la qual en fugen molts.
No tenim models per exportar com no sigui la lectura i la contemplació del mateix Evangeli.
Només els qui creuen en la dignitat de les persones
- com a fruit de la fe en Déu Pare que ens evita anar darrere dels privilegis,
- com a seguiment de Jesús que es compadia dels pobres i dels petits
- i com a fruit de l'Esperit que està en tots, i també en els insignificants
(i són tant pocs que ni tampoc els veureu en els mitjans de comunicació) serien aquells "petits i pobres" capaços de donar esperança al món.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge IX de durant l'Any
6 de març de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.