COM DIALOGAREM AMB ELS ISLÀMICS?

   De poc ens serveix pensar-nos que nosaltres tenim la raó, si és que algú s'ho pensa.

   Mirem què són i el que fan.

   Ells ens miren com si tots fóssim ateus perquè no ens veuen pregar pel carrer, com ells, ni gairebé en cap lloc.

   A més a més, tenen el que no tenim nosaltres: la majoria d'ells han estat educats i configurats amb les seves tradicions i amb el que en podríem dir els seus grans relats (diguem-ne l'Alcorà). Això els uneix molt com a poble, siguin on siguin, perquè els dóna un llenguatge en comú. Els seus infants, en els pobles on poden organitzar-se, van el diumenge a les escoles alcoràniques en les quals aprenen de memòria aquest llibre seu. Això ja ho estan fent a casa nostra, vull dir que no parlo pas del Marroc. Els homes tenen també una trobada setmanal que la fan, quan poden, el divendres i en la qual s'ajunten molts (els que no treballen a aquesta hora) agenollant-se i prosternant-se de cara a la Meca en unes hores determinades. Molts practiquen això mateix cada dia de la setmana i, si poden, en espais vistosos.
Encara més: mantenen contacte amb els seus no sols pels imams que vénen (enviats pels seus governs i no per la religió) sinó amb les antenes parabòliques que els possibiliten connectar les emissores del seu país.

   Totes aquestes coses fan que mantinguin la seva identitat. No cal dir l'idioma, que parlen a casa seva. Els seus nens parlen, a més a més, perfectament el català, castellà i l'altre idioma que els ensenyaran a l'escola.

   Els nostres joves i nens, en canvi, que seran els homes/dones del demà, no reben cap dels grans relats (en el nostre cas haurien d'ésser els bíblics). Fins i tot molts mestres d'escola sembla que ningú no els hagi ensenyat a distingir un mite d'una història i, si es refereixen als grans relats de la Bíblia, se'n riuen com si d'història es tractés, quan són els eixos de la nostra cultura.

   Els nostres joves i nens, que seran els homes/dones del demà, no saben què és una trobada espiritual en comú (encara que uns pocs cerquin espiritualitats pel seu compte). Els islàmics, en canvi, sí que les tenen quan preguen en comunitat.

   Si un dia, algú dels nostres es proposa parlar amb ells per trobar punts en comú i per cercar les diferències (si cal), la nostra gent es trobarà sense paraules per manca de coneixements d'allò que és fonamental en la nostra civilització i per manca d'experiència d'haver conreat una espiritualitat en comú.

   I què passarà? Probablement aquell dels nostres que no tingui paraules, recorrerà a la violència i a la burla. Recursos molt pobres com podeu comprendre! No ens en quedarà cap altre.
Ens refiem que els europeus som tecnològicament més forts i econòmicament també. Però veureu com, a poc a poc, aniran posant comerços i faran les mateixes carreres universitàries que els nostres i no tardaran gaires anys a ésser i valer com nosaltres, però ells mantindran una cohesió que no tenim nosaltres.

   M‘admira que els nostres intel·lectuals no vegin a venir tot això.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge I de Quaresma
13 de març de 2011