VIVIM DELS MITES I NO ENS N’ADONEM

   Les festes més celebrades a casa nostra es fonamenten en mites (alguns ancestrals) sense els quals les festes perdrien el seu encant. Per això és tan important conèixer els mites que han configurat la nostra vida.

• Quan pels Reis (6 de gener) es fan grans cavalcades i ens obsequiem amb regals els uns als altres fins a poder dir: «té, aquest paquet l'han deixat el reis a casa meva!», estem rememorant inconscientment un relat ancestral d'uns mags que qui sap d'on vingueren a portar or, encens i mirra a Jesús. Per què és mite? Perquè ningú no discuteix aquella nebulosa història i tothom ho celebra avui.
• Quan per Sant Jordi ens obsequiem amb roses i comprem un llibre tots tenim en el subconscient aquell valent que muntat a cavall va vèncer el drac i l'hem fet patró de la nostra terra (també els anglesos i els russos). Ho continuarem celebrant sense preguntar-nos què o qui era el drac i sense saber si l'heroi va existir. El mite dóna suport a la festa.
• Quan pel Nadal mengem torrons i neules, anem a la Missa del Gall o fem un dinar en què ajuntem tota la família mentre altres en la nit anterior canten sense parar, també ens fonamentem en dos mites molt diferents, tots dos bíblics. Per una banda el Naixement de Jesús (que ningú sap el dia que va néixer, tant se val!) i per altra banda en el gran relat bíblic de la creació en el qual diu que Déu, «el quart dia, creà el sol, la lluna i els estels per senyalar els dies i les festes». Aquest darrer mite és el que els laïcistes els agrada anomenar "el solstici d'hivern". És el mateix, perquè el nom no fa la cosa.
• El mateix origen té la celebrada festa de Sant Joan amb revetlla i coca, ja que celebrem l'altre solstici, el d'estiu, amb el mateix origen que l'anterior, que és l'ordre que el Creador va posar en el sol, la lluna i els estels. Les fogueres provenen d'un altre, anterior al cristianisme, en què els nostres avantpassats cremaven allò acumulat durant l'hivern que calia purificar. Aquí hi podeu afegir les altres fogueres de les èpoques primaverals.
• Quan pels dies de la carnestolta ens disfressem amb caretes i fem tota mena de danses responem a dos mites, els dos religiosos, però anteriors al cristianisme. Per una banda el record d'aquells ancestres que, en arribar la primera lluna vella de la primavera, es posaven cendra a l'entrada de la cova de l'ós per desvetllar-lo amb danses i suscitar, amb la seva revifalla, el ressorgiment de tota la florida de la primavera. Carnestolta sempre cau en lluna vella, menys quan els governants, per conveniències que no lliguen amb la tradició, en canvien les dates.
• L'altre mite que sustenta la festa esmentada eren els menjars rituals que es feien per aquestes dates que sovint consistien en un ritual de purificació, que era abstenir-se de segons quines carns per purificar-nos dels abusos de grasses que s'havien fet en les llargues vetlles a la vora del foc a l'hivern. Era com un comiat de menjar carn (més tard el cristianisme també el va adoptar, però el seu origen era anterior i ancestral).

   Encara podria esmentar les processons de Setmana Santa que tenen un origen híbrid, mig pagà i mig cristià que també eren ritus de purificació com els menjars o les fogueres.

   En canvi les festes que no tenen el suport mític com les esmentades, només s'aguanten mentre els governants les subvencionen, com el primer de maig, el 6 de desembre o l'aniversari del rei o del president de torn.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge II de Quaresma
20 de març de 2011