En temps de Jesús ja hi havia crisi. Els més pobres eren multituds i anaven, com ovelles sense pastor (Mc 6,36), darrere el predicador que els prometés aixecar-se en rebel·lió per alliberar el poble (Ac 1,6).
Els que saben història comproven com aquestes maltempsades es van repetint les unes darrere les altres.
Poso com exemple que fins el segle quart de la nostra era, hi havia construccions de ponts, obres d’art, amfiteatres... Llavors tot Europa va caure en una depressió tal que la gent abandonava les ciutats i no trobem art, ni construccions fins el s. X que tornem a veure art, que anomenarem romànic. Res entremig durant més de cinc-cents anys. Temps d’e-norme penúria a tota Europa. A partir d’aquest moment van apareixent, per una banda els castells en les muntanyes i per altra banda els monestirs, tots fortificats on els pobres es refugiaven i sovint hi passaven tota una vida emparats per les muralles del senyor feudal o dels monjos.
Totes les guerres han comportat èpoques de fam i d’expolis de menjar, de bestiar i de tot el que pot tenir algun valor. I moltes morts.
Si mirem avui al voltant trobarem la inestabilitat de Síria amb desenes de morts diàries, la fam del sector de l’anomenada Banya d’Àfrica (Etiòpia...) o les violacions i mutilacions de dones a la regió dels grans llacs a l’oest del Congo.
La nostra crisi actual és petita al costat de les que he esmentat, però el qui la pateix ho troba molt, perquè els habitants de pobles i ciutats no tenen la defensa que tenien els petits pagesos d’abans de menjar al menys els ous, la llet de la cabra i algun conill. Els actuals habitants de poble i ciutat només miren si troben treball o si són subvencionats per algú.
Aquestes tristes situacions obliguen a tornar a començar de zero a molts que es pensaven que tenien la vida assegurada i més quan, després de perdre el treball, se’ls acaben les subvencions (atur, PIRMI...). També hi ha aquells altres que temen perdre el cotxe, el pis o la segona residència per no poder pagar la hipoteca.
A casa nostra, al nostre poble, moltes famílies han de demanar ajuda perquè no els arriba ni per menjar. Quan la feina principal de Càritas és donar menjar o roba, com està passant en aquest moment, vol dir que la societat està fracassant perquè la primera feina de la caritat no és pas donar sinó escoltar i això ho pot fer qualsevol dels lectors d’aquest article parant l’oïda als sofriments dels que tenim al costat de casa. Totes les famílies tenen penalitats i els manca algú que se les escolti. Fent això ens acostem a l’amor de Crist perquè escoltant els altres escoltem el mateix Jesús (Mt 25, 31-46).
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge VI de durant l'any
12 de febrer de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.