Molta gent té fe en algun sant.
I ha res a dir?
Posem alguns exemples (trets d’una revista francesa).
La Marta diu que té molta fe en Sant Antoni de Pàdua i li prega sempre.
La Lluïsa diu que quan hi ha problemes en la família resa a Sant Josep Obrer, i també quan algú de casa cerca feina.
La Maria diu que se sent molt petita davant la immensitat de Déu i de tots els sants perquè jo sóc una gota petiteta i Déu és a prop meu.
Uns altres preguen a sant Blai pel mal de gola i a Sant Expedit per resoldre causes justes i urgents.
Una dona diu que prega a Sant Benet recordant el seu germà mort fa poc i li agrada anar al monestir de Sant Benet (no el de casa nostra).
Si mirem la gent de Navarcles trobarem molts devots de Santa Rita (van a Barcelona el dia de la santa) i de Sant Antoni al qual li demanen per les coses perdudes i de Sant Pancràs per demanar feina.
I sobre tot, Sant Valentí, que hi ha famílies que l’invoquen pels problemes del parlar.
Què cal pensar de tot això?
Voldria presentar-vos una Santa molt humil: Santa Bernardette Soubirous, la que va “veure” la Mare de Déu de Lurdes. Era d’una família que va conèixer la pobresa i la misèria. El pare se’n sortia com podia cercant petits treballs d’ací, d’allà. La noieta no va poder anar a l’escola i formava part del 50% dels nois i noies francesos que no sabien llegir ni escriure en aquell moment. Tampoc no va anar a catecisme. En quatre anys la seva família va canviar onze vegades de domicili, cada vegada buscant un piset més econòmic i més petit. Darrerament vivien en una casota anomenada en francès “Le Cachot”, una vella casa a la part més antiga de Lurdes. Ells no eren res als ulls del món. A Bernardette li deien la petita merdeta dels baixos fons. Doncs bé, sabent això i veient com Déu va exaltar la petita i menyspreada noia a mi em sembla molt bé que hi hagi gent que la invoqui avui amb el nom de Santa Bernardette. No us sembla bé? El dia 11 de febrer recordarem la festa de la Mare de Déu de Lurdes (Lorda en occità). No estaria gens malament fer una pregària a la petita santa que va “veure” la Mare de Déu.
La nostra primera mirada sempre ha d’ésser cap a Déu, el Pare de Nostre Senyor Jesucrist i pare nostre. Res ni cap sant no ha d’enfosquir la mirada cap a Déu.
Els sants, i sobre tot la Verge Maria, ens encaminen cap a Déu.
Contemplem aquesta petita història d’un francès que va trobar-se amb un altre que es burlava de la pregària feta a la mare de Déu i en ridiculitzava la devoció que l’església catòlica en té.
Li va replicar:
–Tu, que pregues a Déu, tens una mare.
–Sí –li va respondre– com tu i com tothom.
–Doncs bé –li va contestar– tu estimes la teva mare i jo la meva i fas ben fet. I tu voldries que Jesús no tingués una mare i no l’hagués estimada? Com pots dir que Jesús no està content si jo m’adreço a la seva mare en la pregària? En la nostra religió no separem pas Jesús de la seva mare. Nosaltres preguem principalment a Jesús i, amb ell, a Maria la seva mare.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge V de durant l'any
5 de febrer de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.