ENYOREM L’ALLIBERAMENT

   Diu Rafael Diaz de Salazar en l’agenda llatinoamericana que les lluites per l’alliberament van començar amb la revolta d’Espartac uns 70 anys abans de la vinguda de Jesús al món. Va ésser un aixecament dels esclaus que va acabar malament perquè el van matar i l’exèrcit dels romans va aniquilar el moviment d’es claus. Segons ell, aquests serien els inicis del socialisme.

   Penso que ens podem remuntar uns quants anys abans amb l’Èxode dels israelites d’Egipte. Mentre eren al desert els van passar dues coses: una, que el líder Moisès els va imposar un socialisme en tota regla dient-los quan allò del mannà «que tothom agafi el que necessita pel dia» i prou (Ex 16,16); però va passar una altra cosa, que molts no van acatar aquesta regla de distribució obligatòria i es van matar entre ells de manera que els alliberats que van arribar a la terra promesa van ésser uns pocs, deixant estesos milers en el desert (Nm 21,5-6).

   En la història, el domini dels poderosos sobre els petits ha estat una repetició de mai acabar. Deia Mn. Espinal, que era un historiador, que en els documents de Santpedor cremats en la guerra civil, ell hi havia trobat que encara hi havia esclaus al s. X en un testament en el qual un home declarava “libera” la seva esclava.

   A l’època medieval hi havia els serfs de la gleva (pagesos que els amos venien junt amb els camps). Amb la industrialització, els obrers (anomenats proletaris) que inicialment eren pagesos que havien hagut d’abandonar els camps per sobreviure en les noves indústries, sobre tot la del teixit. I en els nostres temps hi ha dues menes d’esclaus: per una banda els països del Tercer Món que han vist com els recursos de les seves terres i mines passaven a mans dels occidentals i, actualment, en els nostres àmbits, els aturats sense perspectiva.

   Els diferents socialismes han anat fent revoltes a cada moment i s’han trobat que, quan ja tenien uns drets i unes garanties guanyats sortia una nova manera de dominar.

   Ara passem un moment molt trist perquè, pel que sembla, els mateixos que han provocat la crisi mundial són els que es presenten com alliberadors exigint als pobres dels pobles uns sacrificis i unes retallades que només afavoriran a ells mateixos (els que ja s’han enriquit anteriorment). Per altra banda els mateixos socialistes, com passa a tothom i també a la mateixa església, han tingut dificultats internes i lideratges nefastos fins a divinitzar els seus líders, que han servit perquè els que volen dominar el món els assenyalin com a culpables. Però els vertaders culpables són els que s’han enriquit desmesuradament i encara ho estan fent. Només que resten amagats als ulls de la majoria de la gent. No els busqueu en les llistes de milionaris perquè no se’ls veu.

   Això no té sortida?

   La mirada esperançada comença sempre per la lucidesa. Vull dir que cal, primer de tot, no ésser il·lusos i veure-hi clar fins a adonar-nos bé de l’opres sió a la que estan sotmesos els més dèbils. La solució de fer politiques socials (subvencionar els qui no tenen res) és provisional i a la llarga dolenta, perquè no incentiva a cercar treball. La quantitat de gent que viu dels sous de funcionaris i de les subvencions, són una garantia, a la llarga, de que el domini dels poderosos subsistirà.

   Qualsevol camí de sortida ha de passar per l’au toestima i per fer-nos petits. El que deia Jesús al leprós: «Aixeca’t» i treu la força de dintre teu mateix. Tu vals més del que et penses (Mc 1,41, traduït literalment) i al paralític li deia: «Aixeca’t, pren la llitera» (que fins ara era el lligam que t’impedia moure’t) i «posa’t a caminar» (Jn 5,8). I el que també deia Jesús quan s’adona que els reis de les nacions en disposen com a amos i encara es fan dir benefactors «[...] no feu això entre vosaltres: El que vulgui ésser el primer que es faci el més petit i el servidor de tots» (Mc 10,42-45).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge VII de durant l'any
19 de febrer de 2012