La setmana passada, a la nostra parròquia, vam tenir moltes defuncions. Un rècord trist, però un rècord. Del meu record cap altra setmana n’hi havia hagut tants. A cada defunció, sobre tot si és d’un amic creient en Déu, ens plantegem una pregunta: «Què se’n fa de l’ànima i del cos?». De petits ens han donat la versió massa infantil dient-nos que l’ànima vola cap a Déu i el cos espera la resurrecció. No entenem ni una cosa ni l’altra. La segona, el cos, ja veiem com es podreix i es fa mal bé; i la primera, l’ànima, no sabem si va amunt o avall. Algun cirurgià ateu havia dit que no havia vist cap ànima i té raó.
Primer de tot no es tracta de parlar del binomi cos-ànima sinó de tres elements: El cos, l’ànima i l’esperit.
Expliquem-ho. El cos som cada un de nosaltres amb tot el que ens envolta. El cos de bombers, el cos de funcionaris, el cos dels creients (que és el Cos de Crist). Per això tots els assistents a un funeral (i al previ velatori) són part d’aquell cos de carn que ha deixat de funcionar. I la mort afecta a tots, sobre tot als més propers, per l’amor (els que l’han estimat).
És el mateix quan diem cos en la comunió que no mengem el cos de Jesús sinó que combreguem el Cos de Crist i no ens podem aïllar com si no ens adonéssim de tots els que combreguen amb nosaltres. Per tant, en la mort física, el “cos” encara està present en la comunitat dels que ens vindran a veure i dels que pregaran en el nostre funeral i, quan al cap d’un temps es fa algun record del difunt encara hi ha el seu “cos” present de alguna manera. No parlem per tant del cos físic sinó del cos de gent del qual formem part.
L’ànima és tot allò que ha sortit de bo de nosaltres. Quan algú ha ajudat els altres, part de la seva ànima ha passat als beneficiats. Tots els que tenen alguna cosa per agrair a aquell que ha acabat la vida, formen part de la seva ànima. Són part de la nostra ànima els que han rebut les nostres visites, els que hem escoltat, els que s’han beneficiats de caritats nostres. Recordo haver vist en algun enterrament ex-drogoaddictes, ex-presos i pobres reconeguts a primera fila d’un enterrament. Aquests són els més representatius de l’ànima de qui ha començat el nou viatge cap a l’eternitat. No cal esmentar els fills de qui ha mort que certament tenen molt a reconèixer als seus pares. Aquests en són ànima d’una manera especial.
L’esperit és la força interior que ha fet que uns i altres seguíssim endavant fent front a les dificultats de la vida. També l’esperit del difunt està present en tota l’assemblea que el ve a acomiadar. L’esperit fa que tots sentim que formem part d’un mateix cos i fa també que ens trobem units els beneficiats i agraïts.
Parlant amb aquest llenguatge podem dir que la presència del cos, l’ànima i l’esperit del difunt està enmig de tots nosaltres i podem dir, en qualsevol eucaristia, que el cos de Crist encara és present i el combreguem amb el símbol del pa eucarístic que mengem.
Abundant en aquest llenguatge, vull afegir encara que, quan escoltem que Jesús ens dóna el Cos per menjar i la Sang (per als jueus la sang és l’ànima) per beure, no ens costarà gens d’entendre que la seva presència enmig nostre és molt forta, tal com va dir ell mateix: «Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d'acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells». (Mt 18,19-20). I l’Esperit? Doncs és el que invoquem quan fem l’Eucaristia perquè faci que tots els que participem del Cos i la Sang de Crist formem un sol cos i una sola ànima.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge IV de quaresma
18 de març de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.