ELS CULPABLES DE LA CRISI

   Els sindicats diuen que no són culpables ja que ells només han defensat els treballadors. Segurament tenen bona part de raó. Els partits polítics diuen que no tenen la culpa perquè la situació se l’han trobada. Segurament tenen bona part de raó, encara que sovint s’ataquen els uns als altres.

   Els bancs diuen que l’aixeta del crèdit els l’han tancada de més amunt i que no saben com tapar els forats impagats. Segurament tenen part de raó.

   Semblaria que només hi ha víctimes i no culpables. Però les vertaderes víctimes, els que pateixen molt fort les conseqüències, són els de baix de tot. Aquests, certament, no tenen pas la culpa. Són els aturats de llarga durada, els immigrants que van venir cridats per nosaltres perquè els necessitàvem, els entrampats amb hipoteques que no poden pagar de cap manera.... i un llarg etcètera.

   Com ho podem mirar?

   En altres llocs i en altre temps, en els nostres àmbits (no fa tant), hi havia els dictadors que han robat, han matat sense pietat, han deixat pobles en la misèria, o pitjor encara. que han fet arrassar pobles amb els habitants inclosos. Mentre governaven rebien tota mena d’homenatges i es feien anomenar benefactors (Lc 22,26). Amb el temps, el poble ha sabut que no eren pastors d’ovelles sinó llops devoradors (Mt 7,15).

   Ara el món ha canviat i cap dels països anomenats occidentals tenen dictador, però hi són igual, perquè hem caigut en mans d’uns grans enganyadors (Mt 24,5.11.24) que amaguen el rostre, dominen la banca, disposen dels polítics que tenen les mans lligades i es riuen dels sindicats. Tard o d’hora se sabrà qui són (Mt 10,27), només que quan se’ls pugui acusar ja en sortiran uns altres desconeguts que potser seran pitjors que ells.

   Ara la gent que s’adona que estem en mans de cínics, s’indigna (els indignats!!) però no acaba d’en certar cap on cal disparar les denúncies. Alguns més exaltats i més joves trenquen vidres mentre que aquests grans enganyadors van tranquils pensant que mai no seran descoberts i pensen que podran fer com els anteriors que, qualsevol dia, es faran agrair com si fossin els nostres benefactors.

   Què podem fer?

   Tres coses podem fer des del pensament cristià.

• Primer de tot la denúncia. No acabem de veure qui són ni tampoc on són, però sí que podem presentar l’espectacle desolador dels aturats, dels acomiadats, dels que no saben com tornar els diners d’hipoteques fetes a causa de les grans promeses dels creditors. Denunciar els enganys, com aquell Jesús que retreia, sense por, els que devoraven els béns de les viudes fingint pregàries (Mc 12,40).
• Segona cosa que hem de fer: auxiliar les víctimes. Donar vestit al despullat, visitar el malalt i el presoner, donar pa al qui te fam i escoltar-los. Sobre tot escoltar-los.
• Tercera cosa: En cap cas, mai, perdre el respecte a les persones que, per opressors que siguin, són fills de Déu, ja que nosaltres creiem fermament que tots poden convertir-se. Per més que costi, la llei de l’amor està per damunt de tot. Critiquem les estructures però sempre hem de tenir com a fills de Déu els altres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge III de quaresma
11 de març de 2012