Sovint els medis ens recreen amb notícies sobre el Vaticà. Moltes deuen ésser certes, altres agafades de gairell. No tenim tota la informació i podem pensar que ens donen gat per llebre.
Fa pocs dies (el 17-03-12) el periodista (o escriptor) Carles Mulas ens va obsequiar amb un article, en el diari de la nostra comarca, en el qual parlava de les intrigues entre cardenals i alts dignataris del Vaticà. En tot govern n’hi ha, però el que no es pot fer és escriure sense aportar cap mena de prova. Diu coses tan gruixudes com que hi ha un complot per matar el Papa. Potser sí, però afirmar això és molta responsabilitat, no us sembla?
Es veu que en aquesta mena de diaris, quan es va contra el Vaticà, val tot!
Tot amb tot, en aquest mateix article demostra que el Papa tot i la seva ancianitat vol fer que un sector de cardenals no progressi i en tria uns més afins al que ell pensa. Això té molta importància de cara a l’elecció del futur papa. Això és normal que passi. Tothom tira aigua al propi molí.
Però em vull aturar en una altra cosa que és més fonamental, que és afirmar que el que aguanta l’església no és el Papa ni el Vaticà sinó la fe en l’Evangeli i el coneixement de Jesucrist.
Quan veus que de l’Eucaristia de cada poble en surten els que treballen a Càritas, els visitadors dels malalts i de les presons, i vénen a pregar gent senzilla que no es creuen millors que els altres perquè han après a estimar i s’han cregut allò que diu Sant Pau: «No us tingueu per més del que sou» (Rm 12,3), t’adones que l’església te vida per a estona, hi hagi qui hi hagi al Vaticà i sigui quin sigui el bisbe.
Aquests (Vaticà i bisbes) no són pas el fonament de l’església, sinó els coordinadors de la vida cristiana que es dóna en les comunitats de cada poble i de cada grup creient.
Aquests coordinadors de l’església, poden funcionar de molt diferents maneres. Ara mateix en el món protestant ningú fa escarafalls perquè un pastor de l’església sigui president d’Alemanya. Per altra banda els que coordinen l’església catòlica mai no ens han negat quin és el fonament de la comunitat dels creients, que és l’evangeli i el coneixement de Jesucrist. L’Església no són ells, ni de bon tros.
La veritable força de l’església, d’abans i d’ara són, segons el mateix Pau, en la carta als Romans, els profetes i els servidors molt abans que els que presideixen (Rm 12, 6-8).
Profetes avui són aquells que tenen el coratge de parlar d’acord amb la Paraula de Déu denunciant injustícies, animant els febles i amonestant els grans destructors de la terra i parlant de Déu com a Pare.
Servidors són aquells altres que donen pa al qui te fam, visiten malalts i presos, vesteixen el despullat... (Mt 25,31ss).
Mentre l’església tingui profetes i servidors que no es complaguin amb poder sinó que ho facin amb el coratge de saber que no tenen cap poder, l’Evangeli de Jesucrist seguirà viu en el món, governi qui governi l’església.
Una alta cosa que és de menor importància, encara que no ho sembli, és preguntar-nos quins canvis hauria de tenir el govern (la coordinació) de l’església. Aquesta pregunta ja se la va fer Joan Pau II al començament del seu pontificat, però ja es va veure que coneixia massa poc els racons i raconets del Vaticà (ell venia de Polònia) i va acabant fent de missioner voltant territoris mentre la salut li ho va permetre tot deixant per als seus successors la reforma que sembla que l’actual Papa intenta de fer.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge V de quaresma
25 de març de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.