El títol d'aquest article no és pas una norma de vida. Tot el contrari, és el que generalment passa amb els que tenen autoritat sigui política, sigui religiosa o esportiva… No s'atreveixen amb els forts i són exigents i implacables amb els pobres i els necessitats. Molts dels que tenen algun càrrec important no gosen exigir als forts allò que reclamen i obliguen a fer als petits.
Hi ha molts febles (dones, nens, aturats, vells…) a qui no els arriba per sobreviure i han d'acudir a les institucions benèfiques per tenir alguna cosa per menjar. Els que els havien d'haver defensat no s'han atrevit i els han deixat a la seva sort.
En canvi, cada dia surten noves notícies dels forts (governants, banquers, fins i tot alguns eclesiàstics) que estaven corruptes fins al coll. La corrupció d'un eclesiàstic sigui per pederàstria, sigui per acumulació de diners, és més escandalosa perquè la societat, fins i tot la més laica, espera una altra cosa de les persones consagrades. Si hi ha tants corruptes entre els grans vol dir que, els que han tingut el poder, no s'han vist amb cor de controlar-los i aquests campen per les seves.
Ens pot servir, per entendre això, la contemplació del que feia Jesucrist. Valgui com exemple el que va dir quan era a l'esplanada del temple i tenia com a interlocutors els summes sacerdots, els més forts. Els diu:
«Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu. Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que Déu vol, però no el vau creure. Els publicans i les prostitutes sí que el van creure; en canvi, vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l'heu cregut» (Mt 21,31-32).
És paradoxal que el mateix Jesús de Natzaret que era extremadament comprensiu i amable amb els petits, amb els pecadors, amb les prostitutes i fins i tot amb els publicans i col·labora cionistes cobradors d'impostos per l'Imperi Romà, fos tan increïblement dur amb els poderosos que oprimien orfes, viudes i desemparats i més encara amb la casta que utilitzava la religió per a aquests fins.
És sorprenent que Jesús que ha estat l'iniciador d'aquest moviment d'àmbit mundial que en diem cristianisme, fos tant poc religiós (si entenem per religió el culte, el temple, les prescripcions obligatòries de tots aquells que eren jueus, com ho era Jesús mateix).
També és il·lustratiu l'episodi del "vedell d'or" del temps de Moisès. Què va passar? Que Moisès havia establert una llei molt restrictiva referent al menjar per salvar els pobres i els petits. Com que en el desert hi havia escassetat va posar una llei que ningú no agafés més del que necessitava per aquell dia (Ex 16,16). Aquest era el pa que venia del cel: el manà, una llei de Déu (Ex 32,8-9). Els que tenien més i volien afartar-se de menjar, que posseïen joies, van ajuntar tot el que duien de valor per fer un vedell d'or que era una divinitat que no tenia en compte els pobres. Ja ho reclamaven ells mateixos que, quan eren a l'Egipte, menjaven abundants cebes (Ex 11,5) i omplien la panxa. Moisès va proclamar la primacia d'aquella llei que permetia que el menjar arribés a tots. Va desafiar els que més tenien i aquest va ésser un acte de valentia.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de Pentecosta
15 de maig de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.