Fins no fa gaire, els països d’occident, com el nostre, estàvem en un territori de relatiu confort. Sentíem dir que hi havia guerres, però eren lluny; ens parlaven de catàstrofes naturals (te rra trèmols, volcans…) i ens ho miràvem de lluny, fins i tot els grans atemptats; la guerra civil era cosa dels avis… Vam tenir l’ensurt de l’estació d’A totxa i algun de ben sagnant d’ETA (Hiper cor). La gent sàdica (molts ho són per naturalesa en casos com aquests) contemplava els mitjans de comunicació que impúdicament ens mostraven imatges que més val oblidar. Ara, en canvi, dia sí i dia també, ens veiem envoltats d’atemptats, un dia amb camions de gran tonatge, i un altre dia amb un senyor que entra en un local metrallant, matant i aterrint la gent.
Avui tot ens queda més a prop i ens haurem d’avesar a veure gent uniformada i armada en els nostres carrers, sobre tot amb motiu de grans aglomeracions. Tampoc així ens veurem lliures del perill. Han proliferat les càmeres de vídeo per tot i, si algú s’ho proposa, pot posar per pantalla el nostre recorregut dins una ciutat. Cada vegada ens convertim en infants tutelats i tenim menys intimitat.
El jovent ha de mirar com molt allunyades aquelles sortides nocturnes del cap de setmana en les quals transitaven de discoteca en discoteca fins a la matinada del diumenge. En aquell moment els joves disposaven de molts diners a base de treballar fent hores en la construcció.
La societat ha fet un tomb i ens ha rebolcat a nosaltres a dintre.
En temps de Jesús aquella societat era menys segura encara, sigui per les colles d’assaltants de camins, sigui pel patrullatge dels soldats romans que no permetrien cap mica d’oposició o sigui pels mateixos jueus que des del primer moment es van oposar al seu projecte que ell en deia “el Regne de Déu”. Per tot arreu li perillava la vida.
I què va fer? No va tenir por. Ho deia i ho practicava. Ho deia així: «No tingueu por, petit ramat, que el Pare es complau a donar-vos el Regne» (Lc 12,32). I ho practicava anant decididament a Jerusalem: Mentre feien camí pujant a Jerusalem, Jesús els anava al davant i ells n'estaven molt sorpresos: els qui el seguien tenien por. Llavors Jesús tornà a prendre a part els Dotze i començà a dir-los el que li havia de succeir: «Ara pugem a Jerusalem, i el Fill de l'home serà entregat als grans sacerdots i als mestres de la Llei, el condemnaran a mort i el posaran en mans dels pagans» (Mc 10,32-33). Si ens deixem endur per la por quedarem com esclaus en mans dels que ens volen acovardir i no prendrem cap decisió per nosaltres mateixos, ens refugiarem passant desapercebuts enmig de multituds. Amb altres paraules, perdrem la identitat.
Si en temps de Jesús, que la vida era molt més insegura, ens diu i repeteix que no tinguem por, molt més ara hem de tenir la valentia de no tenir por. Tant els islàmics radicals com el gran capital ens voldrien acovardits. És el missatge repetit del ressuscitat: «No tingueu por, sóc jo» (Mt 28,5).
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge del Baptisme del Senyor
8 de gener de 2017
La majoria de les persones són altres: els seus pensaments, les opinions d'altres; la seva vida, una imitació; les seves passions, una cita...
Oscar Wilde (1854-1900)
Dramaturg i novel·lista irlandès
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.