ÍDOLS AMB PEUS DE FANG

En la Bíblia hi ha un relat en el llibre de Daniel en el que ell interpreta un somni del Rei Nabucodonosor.

Diu així:

Tu, oh rei, has tingut aquesta visió: Hi havia dreta al teu davant una estàtua; era una estàtua molt grossa i d'una resplendor extraordinària i un aspecte terrible. Tenia el cap d'or fi; el pit i els braços, de plata; el ventre i les cuixes, de bronze; les cames, de ferro, i els peus, en part de ferro i en part d'argila. Mentre la miraves, una pedra es va desprendre, sense que ningú la toqués; va topar amb els peus de ferro i argila de l'estàtua i els va fer pols. En un instant, van quedar esmicolats alhora el ferro, l'argila, el bronze, la plata i l'or; van quedar com el pallús de l'era a l'estiu, i el vent se'ls va emportar sense deixar-ne ni rastre. Però la pedra que havia topat amb l'estàtua es va tornar una gran muntanya que omplí tota la terra (Dn 2,31-35).

D’aquest escrit prové l’expressió coneguda dels ídols amb peus de fang. Són aquells que brillen molt ja que tenen el cap d’or, el pit d’argent... però els peus d’argila. Cauen com res. I quan cauen queden esmicolats.

Doncs bé, la nostra societat actual està plena d’aquesta mena d’ídols extremadament venerats: jugadors que cobren unes fortunes que ens farà vergonya mencionar-les d’aquí uns anys quan recapitulem comptant la quantitat de famílies que han de recórrer al menjar a les entitat de beneficència; corredors de fórmula 1, cantants venerats per la multitud... i algun polític. Tots ells tenen els peus de fang perquè el seu regnat dura poc temps. Sovint cauen estrepitosament i l’actual periodisme que es congratula amb la notícia fresca, els estella com arbres caiguts si un dia se’ls descobreix una mancança o error mal dissimulat.

Converteixen els ídols en víctimes i, com que el poble no pot viure sense ídols, tot seguit n’encimbellen un altre (ara ho estan fent també amb el cuiners de renom).

Els polítics que, aprofitant el càrrec, van amassar grans fortunes ara són la riota de la gent. Conserven els diners però han quedat desprestigiats davant el poble. Els jugadors dels esports d’èlit són contínuament investigats pels fraus que han fet a la hisenda (que som tots) i, el dia que deixaran de jugar, poden quedar marginats per una societat que no suporta, ni compadeix ídols caiguts.

Això fa que tinguem una societat molt inestable i, per la mateixa raó, molt manipulable per part d’aquells que posen i treuen les figures venerades i ens animen a retre’ls homenatge.

No ens ha de sorprendre que els cristians tinguem un referent que no va triomfar: Jesús burlat, crucificat i eliminat de la terra com si fos un esperit malèvol, però un Jesús que els primers cristians el van veure ferm perquè el que havia fet i dit està fonamentat (no té els peus de fang) ja que el seu fonament el va dir i repetir: «Jo vinc del Pare», i diu:

«Si no faig les obres del meu Pare, no em cregueu» (Jn 10,37).

I «vaig al Pare», i diu a la Magdalena:

«Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu» (Jn 20,17).

Al revés dels ídols que he mencionat Jesús no tenia res propi sinó que contemplava allò que venia de Déu i anava a ell (com diem en el Parenostre): «Vingui a nosaltres el vostre regne, faci’s la vostra voluntat». Això és el que li donava consistència i ens la dóna a nosaltres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Festivitat de Santa Maria, mare de Déu
1 de gener de 2017