Parlo de la caritat. Ens ha tocat viure uns temps en què han sorgit i neixen moltes iniciatives de caritat perquè el món viu moments convulsos: refugiats en camps de diversos països, refugiats a casa nostra, aturats, exclosos de la societat, captaires… mentre els que tenen cada vegada tenen més i ja els deu anar bé que la societat els resolgui el problema dels exclosos i sobrants. Neixen iniciatives de tota mena, com ara la gent que es desplaça a estar un temps en camps de refugiats, recollides d’aliments o de roba, festivals per conscienciar la gent o també per recollir fons… Tot plegat fa que ens podem mirar el nostre temps com un arbre que té les arrels sanes i es revitalitza i ens n’hem de felicitar per més que siguin sovint minories els que fan això.
Tot amb tot, massa sovint tenim a la ment aquella imatge de recollir el que sobra dels rics per donar-ho als pobres. Aquesta manera de mirar hauria de quedar obsoleta.
Per què? Perquè massa sovint els que fan això aprofiten per fer-se veure i rebre les felicitacions dels mitjans de comunicació. Ja tenen la seva recompensa (Mt 6,2). Encara hi ha una altra raó: Mentre es fa això els pobres continuen essent pobres i els rics, rics. No canvia la societat ja que els que tenen donen del que els sobra (Lc 21,4).
Quina hauria d’ésser la caritat cristiana? Primer de tot la que no es fa veure ni tampoc es fa felicitar. D’aquesta ja n’estem cansats, però, gràcies a Déu, hi ha molts que donen sense que la mà esquerra sàpiga el que ha donat la dreta (Mt 6,3).
Hi ha una altra característica: fer-te pobre al costat dels pobres, acostar-te a ells, escoltar-los, fer que et sentin proper a ells. No es tracta que els rics es tornin pobres sinó d’anar igualant, com diu Sant Pau:
«En el moment present, allò que us sobra a vosaltres ha de compensar el que els falta a ells, per tal que, un dia, allò que els sobri a ells compensi el que us falti a vosaltres. Així s'arribarà a la igualtat, tal com diu l'Escriptura: “Ni en sobrava als qui n'havien recollit molt ni en faltava als qui n'havien recollit poc”» (2Co 8,14-15).
Per tant, no ens deixem enlluernar pels famosos que, envoltats de càmeres, van a veure els nens malalts, ni tampoc per aquells que proclamen als quatre vents la quantitat de menjar o de roba que han recollit. La caritat cristiana es pot discernir per les obres. Diu Jesús: «per les obres els coneixereu» (Mt 7,16). Tenim dos models excel·lents, un força conegut i un altre més desconegut. Francesc d’Assís (més conegut) i Pere Nolasc, un barceloní que destinà la seva fortuna a rescatar captius i ell mateix s’oferia com a captiu.
Vull acabar reconeixent que hi ha molta gent que avui exerceix la caritat cristiana tal com l’he descrita, sigui i o no sigui creient en Jesucrist.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge VII de durant l'any
19 de febrer de 2017
El més important no és el que donem, sinó l'AMOR que posem en donar. Troba el teu temps per practicar la caritat. És la clau del Paradís
Mare Teresa de Calcuta (1910-1997)
Monja i missionera catòlica d'origen albanès
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.