QUI ENS DICTA LA MORALITAT?

    Molta gent ha rebotat de l’església (que som nosaltres mateixos) perquè alguns dignataris (llegeixis bisbes o cardenals) s’havien apoderat de la moralitat; oblidant que el més important és l’anunci de Jesucrist havien fet unes lleis (ben humanes, tanmateix) sobre el vestir, sobre la sexualitat, sobre l’avortament... i havien oblidat el gran pecat que denuncia Jesucrist, que és l’acumulació de riquesa.

    No vull pas dir que no hi ha d’haver normes, perquè sense elles ens menjaríem els uns als altres, però les que estableixen els governs sovint són pitjors i menys pensades que les que venien de l’episcopat. Imagineu quina bestiesa quan un govern posa com a pecaminós el dret a votar o diu que els “sense papers” no poden rebre assistència.

    Torno a les normes de moralitat. Tampoc poden fer-se per consens, perquè els habitants d’una regió donarien com a fonamentals aquelles normes que tiren l’aigua al propi molí.

    Com resoldre el problema si la cosa és talment difícil? Doncs mirant-ho des del cantó teològic i no moral. Per una banda reconeixem que els governs han de fer lleis i s’han de fer segons el consens dels grups parlamentaris, però cada vegada que hi ha eleccions canvien els paràmetres i moltes vegades els que han quedat a l’oposició prometen fer un canvi en cas que arribin al poder. Vol dir que tot és inestable.

    Continuem sense saber què fer i què pensar perquè tampoc no val allò que cadascú faci el que millor li sembli. El criteri és que, els que us sentiu cristians, podeu rebre, evidentment, orientacions de l’Església que sovint seran atinades, però allò que és principal és el “coneixement de Jesucrist”, el valor que ell dóna als pobres als indefensos als petits, i la contemplació que té del Pare. El cristià que segueix de prop Jesucrist s’anirà imbuint del seu pensament i procurarà que la seva vida sigui la d’un altre Crist. Ell mateix es formarà un criteri i decidirà el que ha de fer, respectant el dret que tenen els parlaments de fer lleis i respectant també les multituds que pensen al revés, però discrepant en privat i en públic d’aquelles que, al seu criteri, s’allunyen del pensament de l’Evangeli. Si fa això, sovint haurà de rectificar, però és el camí més vàlid.

    Els que ho facin així es trobaran en el món com un os fora de lloc perquè veuran, amb molta llàstima, com la gent s’apunta a les majories, al partit o a l’església sense una reflexió prèvia. Voleu un senyal d’aquest gregarisme? Doncs molt senzill. Pregunteu què en pensen de l’avortament i veureu com molta gent es posiciona, sense dubtar, imposant una manera de veure sense tenir en compte els uns els drets de la dona i els altres l’amor i el dret a la vida. Per poc que pensessin dubtarien. Malament quan la gent opina sense dubtar. No fan servir el cap per pensar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVII de durant l'any
5 d'octubre de 2014